“Una nit, un escenari i dues veus joves que tenen molt a dir!”

MAVICA 

MAVICA és la compositora i guitarrista Marta Casanova. A Londres, ha donat forma al seu primer EP Gone (HiddenTrack, 2019) on explota tota la seva creativitat amb cançons folk–pop, una veu inconfusible i unes melodies que es queden gravades des de la primera escolta.

Després de presentar Gone al prestigiós cicle Sit Back de l'Auditori de Barcelona, arriba a Rere el teló per fer-nos vibrar amb la seva música.

Veu i guitarra: Marta Casanova (MAVICA)

Segueix-la: @iammavica

MARTA KNIGHT

La Marta Knights'ha convertit en una de les revelacions emergents d’aquest any.

Ha captivat la crítica i el públic amb un timbre de veu commovedor i una sorprenent capacitat per a compondre melodies extraordinàries entre el folk més contemporani i l'indie-rock lo-fi més cadenciós i introspectiu.

Lescançons del seu EP Peterloo Heroes (Binary Emotions Records, 2017) no desentonarien en una llista de reproduccióal costat d'artistes com Julien Baker, Sharon Van Etten, Townes Van Zandt, Kurt Vile i Oasis.

Actualment està preparant el seu primer disc que es publicarà durant el 2019. Estigueu atents!

Veu i guitarra: Marta Knight

Segueix-la: @_martaknight

“La comèdia més lluminosa sobre les crisis personals”

Tens sis anys. La mare és a l’hospital. El pare diu que ha fet “alguna cosa estúpida”. Li costa ser feliç. Comences a fer una llista de les coses excepcionals d’aquest món. Cadascuna de les coses que fan que la vida valgui la pena:

Pau Roca interpreta un monòleg hilarant i honest sobre el sentiment de culpa que creix quan sents que no has fet feliços els que estimes i t’estimen. Una comèdia sobre les crisis personals i sobre allò que estem disposats a fer per aquells que estimem.

I tu? Què inclouries en una llista sobre les coses excepcionals de la vida?

«La comèdia més divertida que veurà sobre la depressió». Així va titular The Guardian la seva crítica de Les coses excepcionals de Duncan Macmillan en l’estrena a Edimburg. Un èxit instantani, representat i premiat internacionalment.

www.sixtopazproduccions.com

“La renovació millennial del flamenc”

Hi ha moltes maneres de renovar el flamenc. Es pot fer amb el contingut… o es pot fer amb la forma. María José Llergo és al segon grup: va néixer a Pozoblanco (Còrdova) fa 24 anys, però viu al barri de Gràcia de Barcelona; va aprendre a cantar al camp amb el seu avi Pepe, però va estudiar violí fins als 18 anys; i, com qualsevol noia a la seva edat, porta xandall, septum al nas i ungles de gel, però també mantó negre de Manila i les joies d’or de la seva família.

Tot i que ha crescut al segle XXI, segueix cantant a “l’amor, la tristesa i la incomprensió” tal com van fer els seus avantpassats. I com ells, i potser també com alguns de la seva generació, és esmunyedissa: tot just un parell o tres de cançons, si de cas algun poema, publicades a Youtube, una d’elles la màgica Niña de las dunas.

No hem d’intentar capturar-la. No hem d’intentar entendre-la. Només hem d’escoltar la seva veritat. Acompanyada de Marc López a la guitarra, es presentarà a Rere el teló pocs mesos abans de trepitjar escenaris més imponents, com el del Primavera Sound.

Veu: María José Llergo

Guitarra: Marc López

Segueix-la: @mjllergo

“Setanta-cinc minuts de teatre en estat pur”

Dues històries que s’entrellacen en el temps sense que ni els seus personatges n’entenguin el perquè. La protagonista viurà el desafiament de descobrir la raó que les uneix: una dona, presa política, que dona a llum en una presó dues setmanes abans de ser afusellada. I Blanca, una jove actriu que es guanya la vida fent monòlegs còmics en bars mediocres i que té un important conflicte amb la seva mare.

Un text humà. Cru. Honest. Ple de feminitat, de tendresa i de realitat. Éssers humans nus mostrant la seva part més íntima engaliparan l’espectador, que quedarà atrapat coneixent-los, seduït per la seva autenticitat i la seva força.

Un relat que camina entre la por i el perdó, entre la desesperació i el somriure, entre la incredulitat i el desig, entre l’humor i la lluita contra els nostres propis monstres.

Companyia: Aleteo
Dramatúrgia i interpretació: Alejandra Jiménez Cascón
Direcció: Montse Bonet
Disseny de llums: Natàlia Ramos
Disseny de vestuari i escenografia: Mònica Gálvez
Escenografia: Ramon de los Heros
Vestuari: Íngrid Mor
Producció: Natàlia Boronat

www.blancadesvelada.com

Espectacle en castellà

“Pop metafísic de la plana de Vic”

En Luca i l'Andreu continuen el seu camí, iniciat el 2012, després de la dissolució de Mates Mates, banda que vam tenir el gust de veure en directe al Cívic la primavera d’aquell mateix any.

Una primera maqueta el 2013, seguida del seu debut amb Ball del cel (Famèlic, 2014), els col·locava en un terreny de proves, un laboratori on jugaven amb els sons menys concrets i sense límits. Totes aquelles provatures van ser necessàries per parir, quatre anys després, Sempre (Famèlic, 2018), el seu segon disc, que vindran a presentar-nos en primícia a les comarques gironines.

En aquest treball es concreten totes les idees que apareixien en els seus anteriors treballs i directes. Gràcies a la producció de Joan Pons, aconsegueixen concretar totes aquelles forces i comprimir-les en 10 hits de dos minuts i mig.

Es tracta d'un disc fàcil d'escoltar, però gens senzill. D'aquells discos que te'ls poses dues vegades seguides perquè a cada escolta descobreixes un nou detall de producció. Un disc en què no sobra res i que escoltaries en un bucle infinit.

Veu i guitarra: Luca Masseroni
Veu i bateria: Andreu Ribas
Guitarra: Joan Godayol
Teclats i sintetitzadors: Joan Paré

Segueix-los: @germaaire

“L’ofici i l’artista, doncs, fusionen l’equilibri que va de la natura a la mesura”

En aquesta acció, Pep Aymerich construeix una cadira a partir d’un tronc de castanyer fent servir eines i tècniques tradicionals.

La senzillesa i l’eficàcia amb què les fa treballar i les endreça en el banc de fuster i en el cavallet creats per a aquesta acció, juntament amb la cura que té del cos i dels gestos intrínsecs a l’utilitzar-les, conviden l’espectador a gaudir de l’acció en un tempo eloqüent marcat pel ritme constant, directe i harmoniós que generen la complicitat i el desig de veure’n el resultat final.

Cadira es desplega com una peça a l’escenari, una dramatúrgia precisa conduïda pels sorolls percussors i per la presència de la matèria i d’un cos productor. Pep Aymerich ha assajat detingudament el desplaçament del seu cos a l’espai i el diàleg amb la fusta.

Força, destresa, eficàcia, equilibri, cadència…  Cadira avança com un mantra, com una meditació que dona temps per pensar sobre el fer i sobre la necessitat de mirar novament els objectes.

Acció: Pep Aymerich

www.pepaymerich.com

“Poesia visual i intensitat emocional”

Mullïer és un espectacle de dansa sobre xanques interpretat per cinc ballarines.

Amb aquest muntatge pretenem investigar els límits físics amb la dansa i l’equilibri, el moviment i la poesia o la força i les emocions.

Les dones són el nostre punt de partida. L’espectacle neix de la necessitat d’explorar la identitat femenina a través del joc corporal, tot posant l’accent en la imatge, la poètica visual i la narració per tal d’arribar a la sensibilitat de l’espectador.

Aquest espectacle és un homenatge a totes les dones que durant segles i segles d’opressió han lluitat —i segueixen lluitant— per mantenir viu el seu jo salvatge, i que reclamen el seu dret de ballar i córrer lliurement per la nostra societat.

Intèrprets: Laia Sorribes, Lara Llávata, Melisa Usina, Esther Latorre, Ana Lola Cosin i Paula Quiles
Idea i direcció: Joan Santacreu
Direcció coreogràfica: Mamen García
Assistent de direcció: Paula Llorens
Dramatúrgia: Roser de Castro
Composició musical: Damián Sánchez
Vestuari: Joan Miquel Reig
Realització de vestuari: Doblette
Utillatge: Sergi Sanjuan
Disseny de so: Andrés Roses
Producció: Loles Peris i Susanna Vitória
Producció executiva: Maduixa Teatre SL

www.maduixacreacions.com

“Travessa la fina línia que separa la realitat de la ficció”

Cases és una proposta interactiva que, prenent com a base els jocs infantils —la casa de nines i el joc de construcció— i el so com a creador d'espais íntims o imaginaris, ens obre la porta a quatre històries diferents.

Quatre espais emocionals femenins al descobert i un homenatge a la memòria dels objectes. Relats que sorgeixen a través d'un testimoni sonor i acaben allà on ens condueix la imaginació.

Els espectadors s'asseuen per parelles i es posen els auriculars per convertir-se en actors-manipuladors. El so enregistrat —una barreja de veus reals, veus fictícies i instruccions per realitzar accions— els condueix a una vivència singular.

Creació i disseny: Xesca Salvà 
Dramatúrgia: Jorge Gallardo i Guillem Serrabassa 
Veu en off: Esperança Crespí 
Edició del so: OdilBright 
Electrònica: Quim Llorens

http://projectecases.tumblr.com/